Hi tenia lloc cada any, pràcticament era un ritual. I aquesta vegada complia 82 anys. Quan, com de costum, li van enviar la flor, ell va treure l'embolcall de paper i tot seguit va agafar el telèfon per trucar a un ex-comissari de la policia, que, en retirar-se, havia anat a viure a Dalarna, vora el llac Siljan. No sols tenien la mateixa edat, sinó que havien nascut el mateix dia (una mena d'ironia, ateses les circumstàncies). L'excomissari seia amb el seu cafè, esperant, intuint la trucada.

—Ha arribat.

—I aquest any què és?

—No sé de quina espècie és. Hauré de buscar algú que m'ho digui. És blanca.

—Cap carta, m'imagino.

—Només la flor. El guarniment és del mateix tipus que l'any passat. Un d'aquells de fes-t'ho tu mateix.

—Matasegells?

—Estocolm.

—I la lletra?

—La mateixa de sempre, tot majúscules. Escriptura recta i clara.

Amb això, el tenia quedava acabat i no es van dir ni una paraula més durant gairebé un minut. L'excomissari es va reclinar contra el respatller de la cadira de la cuina i va posar-se la pipa a la boca. Sabia que ja no li demanarien que fes cap comentari sucós ni cap pregunta subtil que aboqués una nova llum sobre el cas. Aquests temps feia molt que havien quedat enrere i la conversa dels dos homes semblava un ritual lligat a un misteri que ningú més arreu del món tenia el més petit interès a aclarir.

El nom en llatí era Leptospermum (Myrtaceae) rubinette. Es tractava d'una planta aproximadament deu centímetres d'alçada, amb fulles menudes que recordaven el bruc i una flor blanca de cinc pètals que feien ben bé dos centímetres.

La planta procedia del sotabosc i les terres altes d'Austràlia, on es trobava entre les tofes d'herba.